La diplomàcia no ha prosperat. La Raia (abanderada mora) Paquita López, de la comparsa Musa, ha exigit aquest vespre la rendició i entrega de la ciutat de Lleida, però l’Abanderat cristià, encarnat per David Montalà, ha refusat des del Palau de la Paeria la rendició.
Demà hi haurà batalla!
PARLAMENTS DE LES AMBAIXADES DE MOROS I CRISTIANS 2013.
Autor Xavier Sàez
Raia: Salam aleikum cristians.
Abanderat: Salam dius? Però salam no vol dir pau? Quina barra tens, mora. Com goses presentar-te aquí d’aquesta manera, amb tot el boato, mentre les vostres tropes assetgen la ciutat? No sé com no ordeno els meus homes que us facin la pell aquí i ara mateix!
Raia: (inspirant profundament) Quina paciència que he de tenir davant de tanta insolència. Salam aleikum altre cop, cristians. Vull veure el comte Ermengol VI.
Abanderat: Que vols veure el comte? I tant, dona. Ara mateix t’hi acompanyarem… No em facis riure! I, si no et fa res, per quin motiu creus que el comte hauria de voler parlar amb tu?
Raia: Porto un sobre per a ell. De part de la meva Saïda.
Abanderat: Un sobre, dius? Shhh. Ho podies haver dit abans. Però parla més fluix. No veus quina gentada hi ha al davant? Tal com està la cosa, no és bo fer-ne safareig, d’aquests afers seriosos, ni pregonar-ho als quatre vents. A més, per a les monedes d’or, no fóra millor una bossa que un sobre?
Raia: Mira que n’ets de babau. El sobre que porto no conté monedes d’or, ni paperets de color lila, tot i que ja n’hem sentit a parlar, d’aquest costum a la vostra cort. Dins del sobre, d’aquest sobre, l’únic que hi ha són les condicions per a la rendició del comte.
Abanderat: Rendició del comte? Com pots tenir tants de fums? Ja m’estàs fent pujar la mosca al nas. Si segueixes parlant així no et salvarà ni el fet d’estar d’ambaixades.
Raia: No sé si ets més ruc o sord. Vols deixar de repetir totes les meves paraules? Mira: si fos per mi, ens hauríem saltat tota aquesta comèdia i ja estaríeu tu, el comte i tots els seus homes prenent el sol panxa enlaire, de cara i de budells. Però la meva Saïda és dona de pau i compassiva, i prefereix estalviar-vos a vosaltres la mort i a nosaltres haver de llençar els vostres cossos als gossos. Però insisteixo. He de veure el comte per lliurar-li personalment el sobre.
Abanderat: El comte no el veuràs si no és amb el cap separat del cos i col·locat en una safata. Parlant de safates… ara mateix anàvem a berenar. No voldreu pas acompanyar-nos? Tenim un pernil i uns embotits boníssims, que ens han portat els nostres germans pallaresos. Segur que si els tastes et lleparàs els dit. Ai calla, no! Que no en pots menjar! No serà que fas règim? (riotes en el bàndol cristià).
Raia: Aprofita per berenar de gust, avui, que demà et farem passar del tot la gana. Per cert, el porc d’on han sortit tots aquests embotits no seria pas parent teu, porc cristià! (riotes en el bàndol moro).
Abanderat: Ja n’hi ha prou d’aquest color! Marxeu ara mateix d’aquí i deixeu de contaminar Lleida amb la vostra presència.
Raia: Tu parles de contaminar Madina Larida? Vosaltres que heu convertit els antics horts de les cases, abans plens de flors de tarongina, en corts de porcs pudents? Que useu les nostres sèquies com a clavegueres? Que fins i tot feu servir els banys andalusins de sota la Paeria com a abeurador de vaques? La veritable creu que vau portar a aquesta ciutat no va ser la del vostre Jesucrist, el profeta, sinó la de la vostra brutícia.
Abanderat: Mira qui parla. Serà que vosaltres darrerament teniu fama de nets! Però si diuen per aquí que les mores us tapeu la cara perquè no se us vegi el bigot. Que és a causa de com de llordes i lletges us torneu que els vostres homes us poden repudiar.
Raia: Ara sí que m’has faltat al respecte. I per Alà que ho pagaràs car. Ni el capteniment que m’ha demanat la meva Saïda és suficient per aguantar tanta ofensa. Tant me fot parlar amb el comte com no. Només cal que em digueu si preferiu rendir-vos o morir. Pel que fa a mi, tant de bo demà hi hagi brega.
Abanderat: Doncs ara et faré feliç. No em cal consultar res per dir-te que el sobre el facis anar, si li vols donar alguna utilitat, per netejar-te després de fer de cos. Si li portés aquest sobre al comte, de ben segur que em faria escorxar viu només per haver considerat aquesta possibilitat. Ja us hem derrotat manta vegades i aquest cop, amb l’ajut de Déu nostre Senyor, no serà diferent. Per Sant Jordi que acabarem amb tots vosaltres.
Raia: Invoques Sant Jordi? Pensava que ho faries amb Santiago. Els nostres espies ens han informat que la gent d’aquí coneix el vostre comte com a Ermengol el castellà. Que tot i ser urgellenc no respecta gaire els costums antics, ni moros ni cristians, d’aquesta terra. I que té una especial predilecció pels usos i costums castellans, d’on és originari. I que la bona gent de la ciutat en comença a estar una mica tipa. I que no veurien malament que aquestes terres canviessin de mans si això els tragués de la misèria a la qual els heu abocat.
Abanderat: Nosaltres també en tenim, d’espies. I més de tres o quatre. I treballen amb molt de mètode. I han esbrinat que la vostra Saïda és feble. Que està més instruïda en la filosofia i la pau que no pas en l’art de la guerra. I a fe de món que demà ho pagarà car.
Raia: Bé! Doncs la meva feina d’avui s’ha acabat. He acomplert els desitjos de la nostra Saïda i us he ofert salvar la pell. Però me’n vaig satisfeta, perquè el cos i la tradició em demanen sang, la vostra. Demà, tot just després de pondre’s el sol, cremareu al vostre infern i Madina Larida tornarà a ser, per fi, mora.
Abanderat: Marxa doncs. I resà al teu Alà. I demana-li que endreci casa seva i us faci lloc, perquè demà tots vosaltres dormireu amb ell.
Raia: Demà a la nit, cristià, dormirem assaborint el dolç gust de la victòria, mentre totes les dones de la vostra Lleida lluiran, sense vessar ni una llàgrima per vosaltres, penjada al coll una mà de Fàtima. Salam Aleikum.
