Malgrat els esforços de conciliació i, tal i com ja havien anunciat les ambaixadores el dia anterior, la batalla va resultar inevitable. Així, al vespre, quan el cel de Marina Larida començava a enfosquir, les tropes cristianes del Comte Ermengol VI iniciaven el setge al castell de la ciutat, una fortalesa defensada aferrissadament pels sarraïns que no volien perdre el domini d’una urbs que havien conquerit fa un any. S’iniciava així la batalla, un espectacle ple de sorpreses en què no hi van faltar els malabars, els equilibristes, el foc i els parlaments que, enguany, van ser escrits per l’historiador Joan Busqueta.

El narrador de la batalla, Ferran Suñé, va fer un resum amb tocs irònics, de l’any de domini sarraí marcat per les dificultats econòmiques. Després, el protagonisme va passar a mans dels infants que van donar una llicó d’humanitat i integració amb la seva interpretació, jugant tots junts (moros i cristians) a la gallineta cega i fent un speech després per convidar els assistents a la reflexió. Seguidament, cada bàndol va presentar el seu millor lluitador i, tots dos guerrers, van lluitar amb fermesa per aconseguir la victòria pel seu bàndol. Una victòria que va recaure en mans del soldat cristià però que la Saïda mora (Pilar Canadell) no va acceptar prenent la decisió d’enfrontar-se ella, personalment, al capità cristià (Jaume Aluja). Una decisió que la va dur, gairebé a la mort, sinó hagués estat per la intervenció dels infants moros i cristians que van demanar a Ermengol VI que perdonés la vida a la líder sarraïna. 

La batalla va arribar així a la seva fi, iniciant-se un any de domini cristià en què la ciutat s’anomenarà Ilerda i viurà sota els costums, tradicions i manera de viure establerta pels Anglesola, Urgellencs i Pallaresos.

Menú